Escrit de Maria Lluïsa Borràs

David Martínez es va formar en el taller de Lluís Bosch i Martí i als 6 anys ja guanyava un concurs de pintura a Girona. Des d’aleshores ençà no ha deixat d’exposar any rere any. La seva inquietud el va impulsar a viatjar. Primer a Madrid per visitar el Museu de El Prado, després a Aix-en-Provence per apropar-se a Cézanne, i a Bonnard i més tard a Nàpols per conèixer en directe la pintura de Caravaggio, de Rubens i de van Dyck. A la tornada instal·là el seu taller a Oix, a la Garrotxa.

I va seguir viatjant: a París i a Amsterdam. El 2003 feia la primera exposició individual a Expocambra de Girona.

Quan el 2004 guanya la Beca del concurs de la Fundació Fita es va proposar fer una passa més enllà. Fins aleshores es limitava a reproduir una vista, un panorama, allò que veien els seus ulls encara que sempre dotant les seves visions d’un cert clima, un sentiment, com si més que pintar el que veia li interessés expressar la sensació, l’emoció, el sentiment que allò que veia li provocava o inspirava.

En rebre la beca Fita, va creure que se li presentava la oportunitat de dedicar un any sencer a la recerca. I com si tingués present el poema de Salvat Papasseit, “Res no és mesquí, cap hora és isarda”, com si es proposés de continuar la tradició de l’art català de fer de les coses més humils i insignificants matèria estètica, va decidir treballar a partir de material de rebuig. Ho havia fet Antoni Gaudí, quan anava a cercar els trossos de plats i olles que el terrisser o el ceramista llençava amb els quals feia aquell trencadís que recobreix de color el banc ondulat del Park Güell. El Joan Miró dels anys trenta, presentava una sèrie de peces en tres dimensions a partir d’objectes vells i atrotinats, a més de pintar sobre paper de vidre. Antoni Tàpies ha fet de les terres i el rebuig matèria estètica.

David Martínez, no sé si tenint present aquesta saga il·lustre, es va dedicar a reunir al taller tota mena de planxes i plafons de rebuig. Els anava a cercar prop de les noves construccions i les portava al taller. En comptes de reparar les parts trencades, les esgarrinxades i imperfeccions de tota mena, semblava com si aquells accidents de la matèria degradada li marquessin el sentit de la composició i els aprofitava, incorporant-los en una sèrie de imatges inesperades, de gran qualitat estètica, que es movien a mig camí entre la realitat i la abstracció. Com si es tractés de paisatges, de flors, d’escenografies, va

considerar que el marc més apropiat era inventar una mena d’enreixat.

Ara per ara, no es pot dir si aquest treball anirà més enllà d’una experiència, una temptativa aïllada o be si haurà obert un nou camí al jove pintor. Es tracta d’una experiència original i difícil d’oblidar i que d’una manera o altra, haurà de deixar una empremta en la seva obra futura.